Muralles al Turó

Som capaços de fer un pas per sota d'una muralla d'uns quants segles enrera,

Per pujar-la pel seu darrera,

però no podem adreçar les que ens han caigut...

Ntx!

Els pous de gel.

Recentment el nostre Paer, igual que molts d'altres alcaldes d'aquest, el nostre país, just un dia abans que la Junta Electoral Central prohibís de fer inauguracions ni de publicar les grans coses que han fet durant el seu últim mandat, va tallar la cinta del nou parc de Santa Cecília o del nord del turó de la Seu Vella i d'accés al castell de la Suda per aquest vessant del turó, que com ja vam parlar al Nou ascensor, no és el del turista i la postal, sinó que és el nostre.
Doncs, com que ja sabien que sortiria la prohibició, van obrir a correcuita sense acabar d'enllestir.
Jo m'hi vaig passejar al dia següent mentre els obrers reparaven el que encara no s'havia estrenat i netejaven el que encara no havíem embrutat.
A la porta dels pous de gel hi havia un xicot molt net que escombrava el que es veu des de fora. Jo m'hi vaig colar. El que no es veu des de fora no ho han tocat. És ple de merda. Però encara vaig poder gaudir de la fresqueta i la immensitat d'aquests dos forats folrats de pedra que tenim al turó.
Si haguéssim d'omplir aquests dos megapous amb la neu que ens cau ara a Lleida em sembla que ens hi podríem estar molt de temps. Devia de nevar molt, en aquells temps per gaudir del gel que hi feien aquí dins... o és que importaven neu del Pirineu?
Si no els coneixeu, aneu-hi. Paga la pena.

Errenteria

Lleidako Kanpoaldean, Oiartzun ibaiaren ertzean kokaturiko hiri eder hau aurkitu dugu. Errenteria.
Ja em perdonaran els vascos, però ho he intentat.
Vam menjar i vam beure. D'això, els bascos, en saben. I nosaltres no vam pas quedar malament. Pot ser ens van faltar hores per a fer una mica de turisme però va pagar la pena. A l'esquerra. la Casa Consistorial. A la dreta, l'esglèsia de Santa Maria.
Hi haurem de tornar amb més temps a veure si aprenem alguna cosa més.

Tumbona, repelent i cervessa.

Doncs els que tenen la sort de viure a sota del pont no s'ho munten pas tan malament com ens pensem des de dalt estant. Aquest estiu pot ser vindré un dia amb la meva tumbona de camping, un pot de repelent antimosquits i una caixa de cervesses ben fresquetes. És una de les vistes més boniques de la ciutat. La remor dels cotxes pot ser se sent menys que des del cinquè pis de casa. I el so de l'aigua corrent i els ànecs que van passant de tant en tant dóna com una mena de pau i tranquilitat que no tinc a l'estiu amb les terrasses de sota de la rambla.
Quan he fet la foto estava jo, tot sol. Ja veurem d'aquí al juliol o l'agost si hi haurà lloc...

24.000 leds II

Jo no en se gaire, dil·luminar. A casa tinc algun racó que gaire be no s'hi veu. No en se més. Però jo no m'hi guanyo la vida il·luminant. Ni tampoc cobro diners per posar llum.
Ahir, tot i la meva bursitis trocanterea (au, fot-te i busca al guguel) vaig sortir a córrer una estona. Per allò de suar la cansalada i treure una mica de mala llet de sobre. Cap al parc del riu hi falta gent. I mira que n'hi havia de forasenyats corrent per allà baix amb la rasca que hi feia. Doncs, a mida que anava atansant-me cap al Pont Vell, em deia "fa patxoca, amb aquesta llum que li han posat, tota aquesta coloraina es veu ben bonica de lluny" Però, ai! Que quan estàs a sota només es veu el sostre i les parets. Macos, bonics. Però el terra no s'hi veu ni un pijo.
Quina coi de llum hi han posat? Per a que la gent que passeja per fora del riu, pels carrers de dalt puguin dir "quin Pont Vell més rebonic que els hi ha quedat! Si senyor!" Però les desenes de corredors que suen la cansalada i es treuen la mala llet de sobre cada dia que vagin en comte. No fos cas que hi entrepussin i quedin allà a terra a les fosques i no els vegi ningú.

Carrer Alsamora

Ja no en queden de carrerons d'aquests al centre històric de Lleida. Sembla que cada cop en queda menys d'història en aquest centre històric. A l'esquerra l'Ereta (qui t'ha vist?) i a la dreta habitatges socials del carrer Cavallers.
L'anunci ens pot fer pensar que poc li queda en aquesta cantonada centenària per a convertir-se en una altra arquitectura moderna encasquetada a la força en un lloc que no se li escau.
I ens resignem.
I ens deixem fer.
Ntx!

Les Comportes de La Canadiense

Les comportes de La Canadiense, de primers de segle XX n'han vist de tots colors. Ara porten una bona temporada tranquil·la. Des de la riuda del 82, ja fa gaire be trenta anys, només hi ha hagut alguna crescudeta.
Sembla que després de la cagada que ens va fer la Confederación Hidrográfica del Ebro, de convertir lo nostre Segre, al pas per Lleida, en una cequieta, va reviscolant i va agafant vida pròpia. Hi han crescut tota mena d'arbres als marges, a més dels que la CHE ens va plantar com en un jardí. Hi venen a viure ocells que deuen trobar que no s'hi està tan malament, a part dels que bonament han introduït artificialment a l'illa de les comportes. Encara quedarà prou be si la natura no es torna a enfadar i torna a desfer el, que amb el temps, s'ha regenerat.

Aquí jau el senyor Vilardell

És curiós com hem passat del "Aquí yace..." i ser colgat sota terra, en un forat per a tu sol, al "Família de..." en una paret plena de nínxols amb un forat pel darrera per a que hi càpiguin més familiars així que ho necessitin i així aprofitar més el terreny que està molt car.
 Dit això, crec que el senyor Vilardell, que va tenir la bona pensada de morir el dia que havia de nèixer jo, (per a fer-me lloc, em vull imaginar), i els seus companys de cucs, si s'haguessin pensat que, quaranta-nou anys després, tenien que veure's, a més, suportant el pes de la seva creu al damunt dels seus ossos, pot ser haurien decidit morir-se quinze dies abans o quinze dies després. Que encara tenen la creu ben dreta. R.I.P.

Portal de St Martí

És un d'aquells racons que ens queden un pél amagats, però que tenen el seu encant. La Glorieta de Baltasar Gracian. Una escultura de ferro colat per a que un artista de l'sprai hi faci la seva ganyota i el cartell de "porteu-lo lligat" és el que tenim davant del Portal de St Martí, en la antiga muralla fortificada, que donava accés a la ciutat per el Camp de Mart.

Boira groga

De vegades necessitem una mica de distància per a veure'ns millor. El melic ens el veiem més be al mirall que des de dalt estant. Només cal allunyar-se un pèl de la urbe per adonar-nos de la quantitat de llum que llencem sense profit. O és que la boira alta és de color groc?

La Normal

Recentment he tingut la oportunitat de veure un extens reportatge fotogràfic de l'interior de l'edifici que van tancar urgentment per perill d'esfondrament. Espectacular!
Vistes les fotos del meu mestre en això de mirar a través de l'objectiu, l'Enric Rodríguez, sembla que van sortir corrent. Expedients acadèmics, minerals a l'aula de ciències, un esquelet sentat en un banc d'un passadis amb una màscara en comptes de crani, mobles amuntegats i plens de pols i de merda d'au...
Ja han passat vint anys i encara s'aguanta. Un altre equipament en mig de la ciutat que només serveix per a criar coloms i emmagatzemar d'una manera poc recomanable tot de records del que un dia va ser la facultat de mestres de Lleida i l'escola Annexa.
Ara podem sumar l'edifici de la policia, tancat fa poc. L'edifici vermell de la bora, que te una creu en la seva cúspide, seguirà els passos dels seus veins? A la vista de la societat de descreguts que ens estem tornant, no crec que li falti gaire.

La Porta del Lleó

Per començar l'any, una imatge d'aquest personatge que tenim tan incorporat en la nostra retina que ja gaire be ni el veiem. El lleó de la Metro Goldwin Meyer. Ai, perdó. En que estaria jo pensant? El lleó que guaita, l'entrada al recinte emmurallat del turó de la Seu Vella.
Feliç 11 per a tot-hom.
Groaaaarrrrrr!!

24.000 leds

Molt bonic. Ara tenim un Pont Vell nou. Il·luminat psicodèlicament amb 24.000 leds i dotze programes que li donaran diverses varietats cromàtiques. Això és el que diu la propraganda institucional. Jo, el quart d'hora que vaig tenir el meu nas exposat al fred de la bora del Segre, vaig veure tots els colors que es poden apreciar en la foto. Tres. Blau, verd i vermell. No se pas que deuen fer tants programes per a tres colors. Ens garanteixen una vida útil de 14 anys, 55.000 hores de durada i un estalvi en el consum de 106.236 kilowatts. M'agrada molt el resultat que dòna aquest enllumenat, però, ara, calia? Si haguéssim continuat com fins ara, quant ens haguéssim estalviat?

El Segre escandalós

En baixa molta d'aigua en aquest Segre que ens travessa la ciutat. Sense so, sembla que s'estigui tan be, però si t'estàs una estona aquí palplantat, a més de quedar-te amb la punta del nas gelada, acabaràs amb un mal d'oïdes que gaire be no es pot aguantar.

Paisatge prenadalenc

Doncs, com cada any per aquestes dates, més d'un cop hem de passar per aquests paisatges prenadalencs per a fer les compres d'última hora. Passadissos abarrotats de caixes i gent carregada d'abrics, paquets, la llista del que vol la Clàudia, el Ramon, la Roser, l'Enric , la Núria, els Iaios, els Padrins... i, sobre tot, la cartera ben plena. Que no es noti que molta gent les passa magres. La pobra canalla no en te cap de culpa de la crisi dels grans. Fem-ho per ells que, després, tindran la joguina dins de la caixa, al fons de l'armari durant onze mesos, just abans de portar-la a la oenegé que la regalarà a algú amb no tanta sort com els nostres.

La Manolita

Aquest és un altre tipus d'espai cultural. La Manolita. Ja els hi val, també, el nom que li han posat. No hi vaig veure cap llibre, ni cap quadre romànic, ni cap llegat de documents històrics. La llum, artificial. El so, una mica desbarrat. Poc espai lliure. Una oloreta etílica que s'encomana. Unes guatlletes que bellugaven el cul que deu ni do... Pot ser no aniré tan sovint com als del post anterior però de tant en tant vull deixar-me caure (literalment, no, eh?)

l'Illa Maternitat

Envoltant una extensió considerable, tenim l'Illa Maternitat: el polèmic Museu de Lleida (altrament dit de l'expoli d'art aragonés, ntx), l'Arxiu Històric i la Biblioteca Pública. I al mig de tota aquesta cultura no se'ls acut cap més altra cosa que utilitzar, la meitat de l'espai, per a que andròmines de quatre rodes ocupin un lloc que podria ser per als bípeds. I l'altra meitat, una bona esplanada de grava per a que els bípeds de la zona portin a cagar els seus cuadrúpeds domesticats.
Fa poc que, al soterrani del Museu, han obert un bar amb terrassa de cara a aquest pati des d'on es pot gaudir d'un bon espai obert, al bell mig de l'atapeït centre històric.
Tot és començar...

 

Passarel·la de Maristes 2

Dissabte tarda. Tarda de tardor. Poc a fer. Badar. Gaudir de la llum. Llum especial. Cel aburrit lleidatà. Ombres. Repeticions. Paral·leles.

Ricard Viñes

Doncs, a pesar de les nombroses veus disonants respecte de la plaça que ens ha fet la Benedetta Tagliabue, jo discrepo. Trobo que ens han endreçat aquest espai respecte del que teníem des del 75, sense aquells aparcaments en bateria, que només feien que ocupar un lloc que, en comptes de ser per a una andròmina estàtica arropenjada damunt de quatre rodes, ara és per a nosaltres.
Que si els mamotretos aquests de ferro no deixen veure la plaça, que si aquesta gespa no durarà gens, que si els bancs aquests que no pots seure... Au, va! Relaxeu-vos una mica. Les ciutats ja no són per als cotxes. Les ciutats poc a poc ens les estem apropiant les persones. Espais per a caminar, seure, badar... Els cotxes lluny o amagats.

Per davant i per darrera.

El ciclista bloguero, Oscar Patsi, en el seu blog La Revolución de las Mariposas, argumentava, un dia, que "la característica principal dels hospitals d'aquest país és que el seu perímetre exterior és simplement un gran aparcament." Diu que "aquests grans temples del dolor haurien d'estar envoltats d'aire pur, on la calma passegés junt amb l'esperança dels que estrenen cor o han perdut les dos cames i la núvia." En aquestes terres ponentines devem tenir sort. Tenim, per davant del gran hospital Arnau de Vilanova, uns jardins antics i frondosos i, pel darrera, una gran plaça, que va enfonsar un d'aquests aparcaments en el que hi havia bofetades per aparcar, per a que la calma pugui passejar junt amb l'esperança dels que estrenen cor o han perdut les dos cames i la núvia.
Gràcies Oscar Patsi per les teves reflexions.