La Manolita

Aquest és un altre tipus d'espai cultural. La Manolita. Ja els hi val, també, el nom que li han posat. No hi vaig veure cap llibre, ni cap quadre romànic, ni cap llegat de documents històrics. La llum, artificial. El so, una mica desbarrat. Poc espai lliure. Una oloreta etílica que s'encomana. Unes guatlletes que bellugaven el cul que deu ni do... Pot ser no aniré tan sovint com als del post anterior però de tant en tant vull deixar-me caure (literalment, no, eh?)

l'Illa Maternitat

Envoltant una extensió considerable, tenim l'Illa Maternitat: el polèmic Museu de Lleida (altrament dit de l'expoli d'art aragonés, ntx), l'Arxiu Històric i la Biblioteca Pública. I al mig de tota aquesta cultura no se'ls acut cap més altra cosa que utilitzar, la meitat de l'espai, per a que andròmines de quatre rodes ocupin un lloc que podria ser per als bípeds. I l'altra meitat, una bona esplanada de grava per a que els bípeds de la zona portin a cagar els seus cuadrúpeds domesticats.
Fa poc que, al soterrani del Museu, han obert un bar amb terrassa de cara a aquest pati des d'on es pot gaudir d'un bon espai obert, al bell mig de l'atapeït centre històric.
Tot és començar...

 

Passarel·la de Maristes 2

Dissabte tarda. Tarda de tardor. Poc a fer. Badar. Gaudir de la llum. Llum especial. Cel aburrit lleidatà. Ombres. Repeticions. Paral·leles.

Ricard Viñes

Doncs, a pesar de les nombroses veus disonants respecte de la plaça que ens ha fet la Benedetta Tagliabue, jo discrepo. Trobo que ens han endreçat aquest espai respecte del que teníem des del 75, sense aquells aparcaments en bateria, que només feien que ocupar un lloc que, en comptes de ser per a una andròmina estàtica arropenjada damunt de quatre rodes, ara és per a nosaltres.
Que si els mamotretos aquests de ferro no deixen veure la plaça, que si aquesta gespa no durarà gens, que si els bancs aquests que no pots seure... Au, va! Relaxeu-vos una mica. Les ciutats ja no són per als cotxes. Les ciutats poc a poc ens les estem apropiant les persones. Espais per a caminar, seure, badar... Els cotxes lluny o amagats.

Per davant i per darrera.

El ciclista bloguero, Oscar Patsi, en el seu blog La Revolución de las Mariposas, argumentava, un dia, que "la característica principal dels hospitals d'aquest país és que el seu perímetre exterior és simplement un gran aparcament." Diu que "aquests grans temples del dolor haurien d'estar envoltats d'aire pur, on la calma passegés junt amb l'esperança dels que estrenen cor o han perdut les dos cames i la núvia." En aquestes terres ponentines devem tenir sort. Tenim, per davant del gran hospital Arnau de Vilanova, uns jardins antics i frondosos i, pel darrera, una gran plaça, que va enfonsar un d'aquests aparcaments en el que hi havia bofetades per aparcar, per a que la calma pugui passejar junt amb l'esperança dels que estrenen cor o han perdut les dos cames i la núvia.
Gràcies Oscar Patsi per les teves reflexions.

Passarel·la de Maristes

I ja tenim un altre lloc per a travessar lo riu a Lleida. S'ha de veure de nit. Li han posat unes rajoles retroil·luminades de colors que fan un efecte prou psicodèlic. I la sensació de passar per primer cop, d'una banda a l'altra, per damunt del Segre per un lloc nou és sempre agradable.