skip to main |
skip to sidebar
Si ens sortim una mica del camí marcat com a bo, ens podem trobar que tot es veu diferent des de fora.Fins i tot el camí marcat ja no sembla tan bo... Però de vegades és interessant desviar-se. El niuiorquí o novaiorquès Lou Reed deia allò de Take a walk on the wild side.
Doncs jo continuaré reivindicant la nostra petita ciutat vella.
Sense, ni de bon tros, intentar comparar Barcelona amb Lleida, allà, al Gòtic, n'hi ha un futimer de carrers com aquest. Amb cases velles, carrerons estrets i amb regust d'història. Els baixos tenen joieries de diseny, botigues de roba de joves disenyadors, galeries d'art, restaurants... Pels carrers, gent que s'hi passeja, que hi compren i que s'hi troben. I turistes que fan fotos! Hi viu gent que no necessita el pàrquing a sota de casa. Hi arriven caminant o en bicicleta.
Gaire be igual que aquí. Tapiem les entrades per a que no s'hi coli ningú, que no s'hi pugui viure. Els negocis els tanquem. Diuen que fa por passejar-hi. Fins que arriba un moment que hem d'enderrocar les cases per que ja no s'aguanten. Els ionquis s'omplen les venes a sota de les escales, i els que no tenen un lloc millor s'hi caguen. Ntch
El primer que va escupir aigua quan va rajar des del dipòsit del Pla. I després ni va haver d'altres, de fonts, que van repartir l'aigua per la Lleida infecta i malaltissa que es rentaben de tant en tant. Ara en tenim per a tots.