dissabte, 25 de desembre del 2010

24.000 leds


Molt bonic. Ara tenim un Pont Vell nou. Il·luminat psicodèlicament amb 24.000 leds i dotze programes que li donaran diverses varietats cromàtiques. Això és el que diu la propraganda institucional. Jo, el quart d'hora que vaig tenir el meu nas exposat al fred de la bora del Segre, vaig veure tots els colors que es poden apreciar en la foto. Tres. Blau, verd i vermell. No se pas que deuen fer tants programes per a tres colors. Ens garanteixen una vida útil de 14 anys, 55.000 hores de durada i un estalvi en el consum de 106.236 kilowatts. M'agrada molt el resultat que dòna aquest enllumenat, però, ara, calia? Si haguéssim continuat com fins ara, quant ens haguéssim estalviat?

dilluns, 13 de desembre del 2010

El Segre escandalós


En baixa molta d'aigua en aquest Segre que ens travessa la ciutat. Sense so, sembla que s'estigui tan be, però si t'estàs una estona aquí palplantat, a més de quedar-te amb la punta del nas gelada, acabaràs amb un mal d'oïdes que gaire be no es pot aguantar.


Paisatge prenadalenc


Doncs, com cada any per aquestes dates, més d'un cop hem de passar per aquests paisatges prenadalencs per a fer les compres d'última hora. Passadissos abarrotats de caixes i gent carregada d'abrics, paquets, la llista del que vol la Clàudia, el Ramon, la Roser, l'Enric , la Núria, els Iaios, els Padrins... i, sobre tot, la cartera ben plena. Que no es noti que molta gent les passa magres. La pobra canalla no en te cap de culpa de la crisi dels grans. Fem-ho per ells que, després, tindran la joguina dins de la caixa, al fons de l'armari durant onze mesos, just abans de portar-la a la oenegé que la regalarà a algú amb no tanta sort com els nostres.

dilluns, 29 de novembre del 2010

La Manolita

Aquest és un altre tipus d'espai cultural. La Manolita. Ja els hi val, també, el nom que li han posat. No hi vaig veure cap llibre, ni cap quadre romànic, ni cap llegat de documents històrics. La llum, artificial. El so, una mica desbarrat. Poc espai lliure. Una oloreta etílica que s'encomana. Unes guatlletes que bellugaven el cul que deu ni do... Pot ser no aniré tan sovint com als del post anterior però de tant en tant vull deixar-me caure (literalment, no, eh?)

l'Illa Maternitat

Envoltant una extensió considerable, tenim l'Illa Maternitat: el polèmic Museu de Lleida (altrament dit de l'expoli d'art aragonés, ntx), l'Arxiu Històric i la Biblioteca Pública. I al mig de tota aquesta cultura no se'ls acut cap més altra cosa que utilitzar, la meitat de l'espai, per a que andròmines de quatre rodes ocupin un lloc que podria ser per als bípeds. I l'altra meitat, una bona esplanada de grava per a que els bípeds de la zona portin a cagar els seus cuadrúpeds domesticats.
Fa poc que, al soterrani del Museu, han obert un bar amb terrassa de cara a aquest pati des d'on es pot gaudir d'un bon espai obert, al bell mig de l'atapeït centre històric.
Tot és començar...


 

dijous, 18 de novembre del 2010

Passarel·la de Maristes 2

Dissabte tarda. Tarda de tardor. Poc a fer. Badar. Gaudir de la llum. Llum especial. Cel aburrit lleidatà. Ombres. Repeticions. Paral·leles.



dimarts, 9 de novembre del 2010

Ricard Viñes

Doncs, a pesar de les nombroses veus disonants respecte de la plaça que ens ha fet la Benedetta Tagliabue, jo discrepo. Trobo que ens han endreçat aquest espai respecte del que teníem des del 75, sense aquells aparcaments en bateria, que només feien que ocupar un lloc que, en comptes de ser per a una andròmina estàtica arropenjada damunt de quatre rodes, ara és per a nosaltres.
Que si els mamotretos aquests de ferro no deixen veure la plaça, que si aquesta gespa no durarà gens, que si els bancs aquests que no pots seure... Au, va! Relaxeu-vos una mica. Les ciutats ja no són per als cotxes. Les ciutats poc a poc ens les estem apropiant les persones. Espais per a caminar, seure, badar... Els cotxes lluny o amagats.



divendres, 5 de novembre del 2010

Per davant i per darrera.

El ciclista bloguero, Oscar Patsi, en el seu blog La Revolución de las Mariposas, argumentava, un dia, que "la característica principal dels hospitals d'aquest país és que el seu perímetre exterior és simplement un gran aparcament." Diu que "aquests grans temples del dolor haurien d'estar envoltats d'aire pur, on la calma passegés junt amb l'esperança dels que estrenen cor o han perdut les dos cames i la núvia." En aquestes terres ponentines devem tenir sort. Tenim, per davant del gran hospital Arnau de Vilanova, uns jardins antics i frondosos i, pel darrera, una gran plaça, que va enfonsar un d'aquests aparcaments en el que hi havia bofetades per aparcar, per a que la calma pugui passejar junt amb l'esperança dels que estrenen cor o han perdut les dos cames i la núvia.
Gràcies Oscar Patsi per les teves reflexions.



dilluns, 1 de novembre del 2010

Passarel·la de Maristes

I ja tenim un altre lloc per a travessar lo riu a Lleida. S'ha de veure de nit. Li han posat unes rajoles retroil·luminades de colors que fan un efecte prou psicodèlic. I la sensació de passar per primer cop, d'una banda a l'altra, per damunt del Segre per un lloc nou és sempre agradable.


dissabte, 16 d’octubre del 2010

La gran marquesina

Pot ser si que canviant-li una mica els colors no seria tan trista, aquesta estació d'autobusos que aviat deixarà de ser-ho per una altra de més moderna i més a prop de la de trens.
Que se'n farà, d'aquesta? Amb aquesta marquesina que la ilumina no faran pas un centre comercial, no? Una piscina coberta? Una pista de gel? Una biblioteca? Un pitch and putt? Un burròdrom? Un jardí botànic?



dimarts, 28 de setembre del 2010

Festes de la Tardor

I heus aquí una colla ben variopinta: Jaume 1er el Conqueridor i donya Lionor; el Xinès i la Xinesa; la Mora i el Moro; El Faraó i la Faraona; Cleopatra i Marc Antoni; l'infant Berenguer... La cosa és que t'els trobes a tots arreplegats al pati de la Paeria i dius: en que pensaben els nostres paers quan encomanaven una parella nova de gegants? Que no tinguessin res a veure amb tot el que hi havia? Una colla de freakis en un reality show! Això és el que semblen! Però és el que ens ha tocat i ens els estimem perquè són els nostres gegants.







dijous, 2 de setembre del 2010

Nou Ascensor

Ara es veu que també podrem pujar a la Seu Vella amb ascensor pel vesant nord. I caminant, si volem. Sembla que s'hi han posat de valent, en això de dignificar i donar accés, a aquesta banda del turó tan bonic i tan deixat. Tota aquesta banda de les muralles del Camp de Mart,que no surt ni en les postals, ni en la imatge del temps de tv3, serà, segurament, la nostra. No la del turista que puja a la Seu Vella. Si no la del Lleidatà que va a passejar o a fer esport. Ja era hora!
Ep! No correu a pujar-hi que està tot tancat. Encara treballen...



divendres, 23 de juliol del 2010

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
Amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha pot ser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,
batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Màrius Torres 1910 - 1942

dilluns, 5 de juliol del 2010

Tarda de calor a la Mitjana

Tarda de dissabte. 38º a l'ombra. Persianes baixades. Aire condicionat a tota màquina. Fa por sortir de casa. Se m'està fotent el cul quadrat de estar sentat davant d'aquesta andròmina que em connecta amb el món. Ja n'hi ha prou! Foto el camp. I mai més ben dit. Me'n vaig a la Mitjana. Ep! Al tanto! Se'm menjaran els mosquits. Pot de repelent. Ben sucat. Ulleres de sol. Trípode, càmera i bicicleta. Només sortir del pàrking em penedeixo de no estar davant de l'andròmina que em connecta amb el món. La calor em fot una bofetada que gaire be em tumba de la bici. Arrivo a la Mitjana i baixa la temperatura, al menys, 5º. No hi ha gaires eixelebrats que hagin sortit de casa. I els que ho han fet no fan cara d'haver tingut cap bona idea. Als mosquits els sento com passen derrapant així que m'oloren. Foteu-vos. Avui no me la clavareu! M'endinso en el bosquet que hi ha entre el canal i el camí de Granyena. Aaaaaaahhh! Foscor. Fresqueta. Silenci. Pau. Sol·litud. He fet be de sortir de casa.


dilluns, 31 de maig del 2010

Raïm i arengada

Poc a dir.
Els contrastos estan be.
Com el raïm i l'arengada.
El dolç i el salat.
L'un tensat per sota i l'altre tensat per dalt.
L'un vell i l'altre jove.
I la Llotja que s'ho mira de lluny.


El súper mega palau. La Llotja


Doncs resulta que és com si et compressis un súper mega cotxe de gama alta. Súper xulo, comodíssim i que corre molt i que tot-hom està encantat amb ell i a tot-hom li agrada molt. Però es veu que, quan te'l vas comprar, et pensaves que faries uns viatges espectaculars i que aniries la mar de be amb aquest cotxe tan súper mega guai del paraguai. Però, en quan el vas tenir, vas veure que només podries anar a comprar el pa i el diari a la bora de casa, però, i que? Aniries la mar de be amb el teu súper mega cotxe.Ara es veu que el súper mega palau de congressos i convencions tan súper guai que ens han fet, només pot fer alguna representació de circ i d'òpera per a les criatures (que ja esta bé), i lliuraments d'orles, per qué no tenim prou places hoteleres per a portar congressistes ni convencionistes.
Ah, no. Que van fer la de un súper mega sindicat d'àmbit nacional. Així ja està, home. Ja n'han fet una.

Ntx

diumenge, 9 de maig del 2010

Lo pont de Príncep de Viana

Ha passat tot l'abril i part de maig. Ja som a la festa major i jo que només treballo per diners. Pot ser que fem alguna cosa per plaer, no? Aquí he trobat un parell de fotos que tenia amagades pel calaix que ja podríem treure ara que no és novetat.
El pont del Monterola.


Gairebé el trobo més atractiu per sota que des de damunt estant.


dissabte, 20 de març del 2010

Nits de fred a la Seu Vella

Després d'una temporadeta de sequera photoshopera, però no de retratera, vet aquí una sèrie mogràfica de la Seu Vella nocturna.
Nits de fred. De treure el guant per disparar i tornar-lo a ficar un altre cop abans de tornar a enquadrar. Nits de sol·litud i de silenci. Amb la majestuositat de la Seu Vella al davant i de la Suda al darrera. De la pasarel·la al damunt i per sota. Nits de disfrutar l'arribada de la primavera al damunt del claustre i al davant del rosetó. I el silenci i la impressió de la nau central sola i a les fosques.
I això és el que ha donat de si...





 













diumenge, 7 de febrer del 2010

Teatre Principal

I que en farem, ara, del Principal? Que se'n farà de l'esplendor que va lluïr en temps? Ja començava a patir la desídia que tenim per les coses velles, però ara que tenim aquest fantàstic palau de la Llotja, ens caurà a poc a poc? Tot el que ha arrivat a viure... Teatre, òpera, conferències, mítins, cinema... La gent "Guapa" que s'ha trobat en aquest vestíbul ara es trobaran al marge dret del riu, una mica més amunt. És una institució privada però ens el sentim una mica nostre, no? A veure si a qui li correspongui ens el cuida i ens ofereix una programació per a que puguem continuar gaudint-ne.


diumenge, 24 de gener del 2010

La Llotja 2

Ves. Que li vols fer? La trobo atractiva i fotogènica, aquesta Llotja. I si, a més, li poses la Seu Vella a sobre, doncs, aquest és el resultat. Segurament que la Francine Houben ja s'ho devia de mirar des d'aquí abans de començar a dibuixar.


divendres, 22 de gener del 2010

La Llotja

Ja ha despegat. L'ovni musical i de colors de la Llotja ja està en marxa. A veure si li sabem treure partit, entre tots, en aquesta meravella que ens ha aixecat la Francine Houben de mecanoo. A més hem guanyat un nou espai per passejar, jugar i badar. Una plaça espectacular. Felicitats, Lleida.


dilluns, 18 de gener del 2010

Los Ángeles

De vegades, veient alguna d'aquelles pinícules americanes en la que es veu Los Ángeles des de dalt, tot estant dins d'un càdillac, em fa pensar que no tenim gaire que envejar, aquí a la Terra Ferma. Bueno, pot ser una mica de grandària de ciutat. Per que la vista és gaire be la mateixa. De fet, aquests jovens que estan festejant dalt del turó només els falta el càdillac.