Aigua vaaa!

Avisats pels aiguats del pirineu, aquí a les terres baixes ens hem espantat i hem començat a deixar anar aigua, no fos cas que se'ns inundessin els baixos. Que ja fa més de trenta anys que ho vam patir i no volem pas que es repeteixi la història.

Quatre gotes

I continuen caient-nos les cases del centre històric. Cauen quatre gotes i els veins dels edificis més degradats de la ciutat, que paguen un lloguer a l'amo per a que aquest tingui casa seva en condicions, han de sortir corrents abans que no els caigui el sostre a sobre. Ara l'ajuntament diu que revisarà els edificis més antics i les parets mitjeres que queden descobertes. Això no ho van dir el darrer cop que va caure un edifici al carrer Tallada sepultant quatre persones que van poder sortir sense massa danys?

I a més, anem quedant-nos sense edificis al bell mig de la ciutat. S'està convertint en un conjunt de solars amb les parets recobertes d'aillant de color groc. En uns s'habiliten abocadors veïnals, en d'altres pàrkings de zona blava, en d'altres petites zones d'esbarjo i fins i tot centres comercials de substàncies estupefaents de tots colors i preus.

Telefonografia

D'un temps cap aquí he descuidat una mica aquesta finestra on sovint ensenyava al món el que els meus ulls guardaven a la càmara fotogràfica. La culpa és de la velocitat amb que la tecnologia ens està superant. Des de que a la meva butxaca va entrar un estri d'aquests que fan fotos que pots penjar directamnent a la xarxa i que, de tant en tant, també es poden utilitzar per a parlar per telèfon, que gairebé només he compartit les meves fotos amb gent anònima per a mi que també m'han mostrat les seves creacions. Instagram, Ey Em i xarxes socials d'aquests tipus que et donen likes des de llocs tant llunyans com Singapur, Washington, Japó, Istambul... Fotogràfs que et donen a coneixer llocs i maneres de fer i de viure que poc tenen a veure amb nosaltres. Una finestra al Món dins de la butxaca.

Avui començo una sel·lecció per a la meva antiga finestretea de la Lleida que he donat a coneixer al planeta.

Tot el que veig a través del mirall i del toll.

Guardant-me la llum a la butxaca. Keeping de light in my pocket

Tallada

Ves! Ara ens cauen els barris vells de les ciutats.

Els propietaris de les cases velles dels barris vells del país es veu que no tenen, o diuen que no tenen, diners per evitar que els caiguin les cases velles, on tenen a lloguer munts d'africans que no tenen cap més lloc millor per anar a viure. És millor esperar que el corcó i la gravetat  facin la seva feina i s'estalviïn uns calerons, mentre els cobren el lloguer en aquests pobres desgraciats que van marxar de casa per a viure millor. La setmana passada els va caure la casa al damunt del cap en aquests malians del carrer Tallada ,que van tenir la sort de sortir, uns espolsant-se i els altres a braços del bombers que els van rescatar d'entre les runes. Ara, per tal d'evitar que l'efecte dominó ajudi el corcó, hem tingut que posar màquines a treballar per a que no els caigui al cap a ningú les cases de la bora que també estan cansades d'aguantar-se.

Antonio López

El sr Antonio López, un dels artistes vius més cotitzats, a parit un nadó al bell mig de la rotonda de la cruïlla entre els carrers Cristofol de Boleda i l'Alcalde Pujol, prop de la Fundació Sorigué on, casualment, està fent una exposició d'obra seva.

Lo pont de Pardinyes

De vegades endreçant calaixos et trobes sorpreses. Al disc dur també. Aquesta foto de sota del pont de pardinyes és de l'agost passat però es va quedar oblidada en una carpeta. Com que fa molta calor en vigílies de Sant Joan també valdrà.

La nit dels museus

No hi ha res com l'amenaça d'un bon xàfec per a que la Nit dels Museus sigui un èxit i el museu Morera estigui ple com un ou.

El Segre a Montoliu

Segre avall, entre Montoliu i Alcarràs, hi ha aquest salt d'aigua. Sembla que és un lloc habitual de pescadors i "dominguerus". Com pot ser que un lloc tan bonic puguin deixar-lo tan brut els mateixos que el gaudeixen? Tenen tot el marge del riu ple de llaunes, envasos de plàstic i tot el que es pot necessitar per a passar una estona pescant o badant.

Ntx!

L'esprai gegant

L'artista de sota del pont, amb el seu esprai gegant, ens regala aquests núvols que no tardaran a a tapar tot el blau del cel.

El Pla un altre cop

Immutable. Davant de tota aquesta colla de personal vingut de lluny, que tenen un color una mica més torrat que el nostre, el mercat del Pla, impassible. Buit per dintre i amb molt moviment humà per fora.
Passejant per aquest barri, diuen que el més conflictiu de la capital del Segrià, pots trobar una gran varietat de personal, de la que no volta pel carrer Major.
Una senyoreta molt simpàtica, que portava la faldilla molt curta amb unes cames molt morenes, em feia la guerxina somrient i em preguntava si volia anar amb ella. Un senyor molt prim i llarg que caminava molt encorbat em deia, amb una veu que semblava el Tom Waits després de veure's uns güisquis i fumar-se unes cigarretes, que em podia aconseguir qualsevol cosa que m'interesés. Una colleta de xicots joves una mica malfargats, blancs, que parlaven un espanyol una mica del sud i portaven, cada un d'ells, una gàbia tapada amb gabardina de quadres em miraven una mica de cua d'ull , com si no se'n refiessin de mi. Pot ser feien un concurs de cant de pardals. I una mica més cap allà tot d'homes del sud del desert africà amb les mans a les butxaques que semblava que no tenien res que fer. Pot ser era l'hora d'esmorzar...
La cosa és que, de conflicte, no n'he tingut pas cap, jo. Ni avui ni cap altre dia que he passat per aquí amb la bossa penjant i la càmara a la ma.
I el mercat del Pla, em sembla que tampoc...

El que queda de Les Basses

Hi va haver un temps en el qual, qui no tenia la sort de ser d'un club i no podia anar a les quatre espectaculars piscines d'algun poble de la comarca, ni molt menys plantar la tovallola a la platja en menys de tres hores, no li quedava més remei que agafar, prèvia cua, l'autobús de les Basses que sortia de Ricard Vinyes.
Atapeït entre la senyora grossa que li regalimava l'aixella a l'altura del teu nas i el xulopiscines del pneumàtic de camió, arribaves a les guixetes de les Basses on feies una altra cua i tornaves a trobar-te l'aixella de la senyora grossa -hola que tal?- per a pagar l'entrada. Passaves aquestes portes, que sempre m'han recordat les d'una corralina, i feies una altra cua per a entrar als canviadors. Una filera de portes amb els colors del parxís amb la seva cua cada una. A dintre hi havia un banc i un penjador. I al costat contrari de la porta una finestreta del mateix color que la porta i a l'altra banda tot un món de prestatgeries plenes de bosses i senyores que anaven amunt i avall recollint i entregant roba i fitxes de resguard. Ja podies gaudir d'un dia de piscina i natura en el magnífic parc Alcalde Pons d'Alpicat. La piscina del Pont, la Familiar, la de les Dones (Si, si. La de les Dones. Només podien entrar dones i nens. I no fa pas tan temps d'això) i la Olímpica, que d'olímpica només en tenia el nom.
Ara això, és tot el que queda. Les taquilles i les portes de la corralina.
Be, també hi ha la zona de pícnic i les barbacoes amb les seves taules i bancs de ciment indestructible que cada cap de setmana ocupen tota una colla de nouvinguts de l'est.
I els pins monumentals que han aguantat fins ara.
Les piscines estan colgades de terra i, amb una mica d'intuició, pots imaginar on eren.
Com que ara tenim una merda de piscines a tots els barris i a tots els pobles i ens plantem a la platja en poc més d'una hora, podem deixar que ocupin el nostre parc els nòmades de la caravana que ho omplen tot de merda per allà on passen.
Diuen, els que ocupen la Paeria, que ens faran un Nou Parc de les Basses. Ja!

Reflex

Tot depen del color del vidre amb que t'ho mires

St Joan

Ai! Quina por... S'atansa St Joan. Nit de cava, coques, revetlles, foc i petards. Ai! Els petards... Cua a la caseta instal·lada al mig del no res. Pares i fills amb ganes de fer soroll. Cartera plena. Adrenalina. La bossa dels petards lluny de la metxa. Lluuuny! Aiiii...
Cada any es perden, malauradament, uns quants dits, algun ull i de tant en tant alguna vida. És una tradició molt nostra. Però és una tradició ben bèstia.
Passeu-vos-ho be però pareu compte. Val?

St Martí Vell

Un petit lloc, amagat i tancat, dels que et coles un dia que passes per allà i et trobes al sr Julian, el conserge del Rectorat de la UdL, el segon en la gerarquia de la Universitat després del Rector, que està recollint uns cables després de l'acte solemne de proclamació de Dr. Honoris Causa a un senyor molt important en lo seu, però que no tinc ni idea de qui coi és.
St Martí Vell.
Primer temple d'oració i de recolliment, després tancat durant molt temps, niu de coloms i de merda, rescatat després per a fer de Museu Diocesà una temporadeta i, finalment, un altre cop tancat, per a fer algun acte de tant en tant.

Escapadeta.

I si em pesa una mica massa la urbe i no tinc temps, una escapadeta no gaire lluny me pot treure unes quantes neures per a tornar a començar...
I si cauen quatre gotes, doncs que be... pot ser se m'aclarirà una mica més el giny.

Bosc de columnes

Un dels boscos de columnes que tenim en aquesta petita ciutat el podem trobar, amb sort i si el senyor encarregat de l'obra et deixa colar, a sota del Mercat del Pla.
Sembla que ara, al damunt, allà on abans hi havia parades de mercat i els lleidatans del centre històric podien comprar verdures, fruites i viandes variades, volen muntar alguna cosa semblant a allò que hi ha a la vora de la Plaza Mayor de la capital del regne. El Mercado de San Miguel. Un lloc on es poden menjar tapes per un preu no gaire assequible però que no paren de treballar de cara al guiri i al madriles de pro.
Però, és que no aprenem res, en aquesta ciutat, o que? Això aquí no funciona! Després de tenir-lo tancat i omplint-se de merda durant vint anys ara tenen la genial idea de fer una cosa que funcionarà mentre duri la novetat i després, a pagar els deutes entre tots. Ntx!

Muralles al Turó

Som capaços de fer un pas per sota d'una muralla d'uns quants segles enrera,

Per pujar-la pel seu darrera,

però no podem adreçar les que ens han caigut...

Ntx!

Els pous de gel.

Recentment el nostre Paer, igual que molts d'altres alcaldes d'aquest, el nostre país, just un dia abans que la Junta Electoral Central prohibís de fer inauguracions ni de publicar les grans coses que han fet durant el seu últim mandat, va tallar la cinta del nou parc de Santa Cecília o del nord del turó de la Seu Vella i d'accés al castell de la Suda per aquest vessant del turó, que com ja vam parlar al Nou ascensor, no és el del turista i la postal, sinó que és el nostre.
Doncs, com que ja sabien que sortiria la prohibició, van obrir a correcuita sense acabar d'enllestir.
Jo m'hi vaig passejar al dia següent mentre els obrers reparaven el que encara no s'havia estrenat i netejaven el que encara no havíem embrutat.
A la porta dels pous de gel hi havia un xicot molt net que escombrava el que es veu des de fora. Jo m'hi vaig colar. El que no es veu des de fora no ho han tocat. És ple de merda. Però encara vaig poder gaudir de la fresqueta i la immensitat d'aquests dos forats folrats de pedra que tenim al turó.
Si haguéssim d'omplir aquests dos megapous amb la neu que ens cau ara a Lleida em sembla que ens hi podríem estar molt de temps. Devia de nevar molt, en aquells temps per gaudir del gel que hi feien aquí dins... o és que importaven neu del Pirineu?
Si no els coneixeu, aneu-hi. Paga la pena.

Errenteria

Lleidako Kanpoaldean, Oiartzun ibaiaren ertzean kokaturiko hiri eder hau aurkitu dugu. Errenteria.
Ja em perdonaran els vascos, però ho he intentat.
Vam menjar i vam beure. D'això, els bascos, en saben. I nosaltres no vam pas quedar malament. Pot ser ens van faltar hores per a fer una mica de turisme però va pagar la pena. A l'esquerra. la Casa Consistorial. A la dreta, l'esglèsia de Santa Maria.
Hi haurem de tornar amb més temps a veure si aprenem alguna cosa més.

Tumbona, repelent i cervessa.

Doncs els que tenen la sort de viure a sota del pont no s'ho munten pas tan malament com ens pensem des de dalt estant. Aquest estiu pot ser vindré un dia amb la meva tumbona de camping, un pot de repelent antimosquits i una caixa de cervesses ben fresquetes. És una de les vistes més boniques de la ciutat. La remor dels cotxes pot ser se sent menys que des del cinquè pis de casa. I el so de l'aigua corrent i els ànecs que van passant de tant en tant dóna com una mena de pau i tranquilitat que no tinc a l'estiu amb les terrasses de sota de la rambla.
Quan he fet la foto estava jo, tot sol. Ja veurem d'aquí al juliol o l'agost si hi haurà lloc...

24.000 leds II

Jo no en se gaire, dil·luminar. A casa tinc algun racó que gaire be no s'hi veu. No en se més. Però jo no m'hi guanyo la vida il·luminant. Ni tampoc cobro diners per posar llum.
Ahir, tot i la meva bursitis trocanterea (au, fot-te i busca al guguel) vaig sortir a córrer una estona. Per allò de suar la cansalada i treure una mica de mala llet de sobre. Cap al parc del riu hi falta gent. I mira que n'hi havia de forasenyats corrent per allà baix amb la rasca que hi feia. Doncs, a mida que anava atansant-me cap al Pont Vell, em deia "fa patxoca, amb aquesta llum que li han posat, tota aquesta coloraina es veu ben bonica de lluny" Però, ai! Que quan estàs a sota només es veu el sostre i les parets. Macos, bonics. Però el terra no s'hi veu ni un pijo.
Quina coi de llum hi han posat? Per a que la gent que passeja per fora del riu, pels carrers de dalt puguin dir "quin Pont Vell més rebonic que els hi ha quedat! Si senyor!" Però les desenes de corredors que suen la cansalada i es treuen la mala llet de sobre cada dia que vagin en comte. No fos cas que hi entrepussin i quedin allà a terra a les fosques i no els vegi ningú.

Carrer Alsamora

Ja no en queden de carrerons d'aquests al centre històric de Lleida. Sembla que cada cop en queda menys d'història en aquest centre històric. A l'esquerra l'Ereta (qui t'ha vist?) i a la dreta habitatges socials del carrer Cavallers.
L'anunci ens pot fer pensar que poc li queda en aquesta cantonada centenària per a convertir-se en una altra arquitectura moderna encasquetada a la força en un lloc que no se li escau.
I ens resignem.
I ens deixem fer.
Ntx!

Les Comportes de La Canadiense

Les comportes de La Canadiense, de primers de segle XX n'han vist de tots colors. Ara porten una bona temporada tranquil·la. Des de la riuda del 82, ja fa gaire be trenta anys, només hi ha hagut alguna crescudeta.
Sembla que després de la cagada que ens va fer la Confederación Hidrográfica del Ebro, de convertir lo nostre Segre, al pas per Lleida, en una cequieta, va reviscolant i va agafant vida pròpia. Hi han crescut tota mena d'arbres als marges, a més dels que la CHE ens va plantar com en un jardí. Hi venen a viure ocells que deuen trobar que no s'hi està tan malament, a part dels que bonament han introduït artificialment a l'illa de les comportes. Encara quedarà prou be si la natura no es torna a enfadar i torna a desfer el, que amb el temps, s'ha regenerat.