Per davant i per darrera.

El ciclista bloguero, Oscar Patsi, en el seu blog La Revolución de las Mariposas, argumentava, un dia, que "la característica principal dels hospitals d'aquest país és que el seu perímetre exterior és simplement un gran aparcament." Diu que "aquests grans temples del dolor haurien d'estar envoltats d'aire pur, on la calma passegés junt amb l'esperança dels que estrenen cor o han perdut les dos cames i la núvia." En aquestes terres ponentines devem tenir sort. Tenim, per davant del gran hospital Arnau de Vilanova, uns jardins antics i frondosos i, pel darrera, una gran plaça, que va enfonsar un d'aquests aparcaments en el que hi havia bofetades per aparcar, per a que la calma pugui passejar junt amb l'esperança dels que estrenen cor o han perdut les dos cames i la núvia.
Gràcies Oscar Patsi per les teves reflexions.

Passarel·la de Maristes

I ja tenim un altre lloc per a travessar lo riu a Lleida. S'ha de veure de nit. Li han posat unes rajoles retroil·luminades de colors que fan un efecte prou psicodèlic. I la sensació de passar per primer cop, d'una banda a l'altra, per damunt del Segre per un lloc nou és sempre agradable.

La gran marquesina

Pot ser si que canviant-li una mica els colors no seria tan trista, aquesta estació d'autobusos que aviat deixarà de ser-ho per una altra de més moderna i més a prop de la de trens.
Que se'n farà, d'aquesta? Amb aquesta marquesina que la ilumina no faran pas un centre comercial, no? Una piscina coberta? Una pista de gel? Una biblioteca? Un pitch and putt? Un burròdrom? Un jardí botànic?

Festes de la Tardor

I heus aquí una colla ben variopinta: Jaume 1er el Conqueridor i donya Lionor; el Xinès i la Xinesa; la Mora i el Moro; El Faraó i la Faraona; Cleopatra i Marc Antoni; l'infant Berenguer... La cosa és que t'els trobes a tots arreplegats al pati de la Paeria i dius: en que pensaben els nostres paers quan encomanaven una parella nova de gegants? Que no tinguessin res a veure amb tot el que hi havia? Una colla de freakis en un reality show! Això és el que semblen! Però és el que ens ha tocat i ens els estimem perquè són els nostres gegants.

Nou Ascensor

Ara es veu que també podrem pujar a la Seu Vella amb ascensor pel vesant nord. I caminant, si volem. Sembla que s'hi han posat de valent, en això de dignificar i donar accés, a aquesta banda del turó tan bonic i tan deixat. Tota aquesta banda de les muralles del Camp de Mart,que no surt ni en les postals, ni en la imatge del temps de tv3, serà, segurament, la nostra. No la del turista que puja a la Seu Vella. Si no la del Lleidatà que va a passejar o a fer esport. Ja era hora!
Ep! No correu a pujar-hi que està tot tancat. Encara treballen...

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d’ideals que volíem bastir

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura

ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol

que creure i esperar la nova arquitectura

Amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!

Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha pot ser,

que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze

que de torres altíssimes s’allarga pels camins,

i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Màrius Torres 1910 - 1942

Tarda de calor a la Mitjana

Tarda de dissabte. 38º a l'ombra. Persianes baixades. Aire condicionat a tota màquina. Fa por sortir de casa. Se m'està fotent el cul quadrat de estar sentat davant d'aquesta andròmina que em connecta amb el món. Ja n'hi ha prou! Foto el camp. I mai més ben dit. Me'n vaig a la Mitjana. Ep! Al tanto! Se'm menjaran els mosquits. Pot de repelent. Ben sucat. Ulleres de sol. Trípode, càmera i bicicleta. Només sortir del pàrking em penedeixo de no estar davant de l'andròmina que em connecta amb el món. La calor em fot una bofetada que gaire be em tumba de la bici. Arrivo a la Mitjana i baixa la temperatura, al menys, 5º. No hi ha gaires eixelebrats que hagin sortit de casa. I els que ho han fet no fan cara d'haver tingut cap bona idea. Als mosquits els sento com passen derrapant així que m'oloren. Foteu-vos. Avui no me la clavareu! M'endinso en el bosquet que hi ha entre el canal i el camí de Granyena. Aaaaaaahhh! Foscor. Fresqueta. Silenci. Pau. Sol·litud. He fet be de sortir de casa.

Raïm i arengada

Poc a dir.
Els contrastos estan be.
Com el raïm i l'arengada.
El dolç i el salat.
L'un tensat per sota i l'altre tensat per dalt.
L'un vell i l'altre jove.
I la Llotja que s'ho mira de lluny.

El súper mega palau. La Llotja

Doncs resulta que és com si et compressis un súper mega cotxe de gama alta. Súper xulo, comodíssim i que corre molt i que tot-hom està encantat amb ell i a tot-hom li agrada molt. Però es veu que, quan te'l vas comprar, et pensaves que faries uns viatges espectaculars i que aniries la mar de be amb aquest cotxe tan súper mega guai del paraguai. Però, en quan el vas tenir, vas veure que només podries anar a comprar el pa i el diari a la bora de casa, però, i que? Aniries la mar de be amb el teu súper mega cotxe.Ara es veu que el súper mega palau de congressos i convencions tan súper guai que ens han fet, només pot fer alguna representació de circ i d'òpera per a les criatures (que ja esta bé), i lliuraments d'orles, per qué no tenim prou places hoteleres per a portar congressistes ni convencionistes.
Ah, no. Que van fer la de un súper mega sindicat d'àmbit nacional. Així ja està, home. Ja n'han fet una.
Ntx

Lo pont de Príncep de Viana

Ha passat tot l'abril i part de maig. Ja som a la festa major i jo que només treballo per diners. Pot ser que fem alguna cosa per plaer, no? Aquí he trobat un parell de fotos que tenia amagades pel calaix que ja podríem treure ara que no és novetat.
El pont del Monterola.

Gairebé el trobo més atractiu per sota que des de damunt estant.

Nits de fred a la Seu Vella

Després d'una temporadeta de sequera photoshopera, però no de retratera, vet aquí una sèrie mogràfica de la Seu Vella nocturna.
Nits de fred. De treure el guant per disparar i tornar-lo a ficar un altre cop abans de tornar a enquadrar. Nits de sol·litud i de silenci. Amb la majestuositat de la Seu Vella al davant i de la Suda al darrera. De la pasarel·la al damunt i per sota. Nits de disfrutar l'arribada de la primavera al damunt del claustre i al davant del rosetó. I el silenci i la impressió de la nau central sola i a les fosques.
I això és el que ha donat de si...

 

Teatre Principal

I que en farem, ara, del Principal? Que se'n farà de l'esplendor que va lluïr en temps? Ja començava a patir la desídia que tenim per les coses velles, però ara que tenim aquest fantàstic palau de la Llotja, ens caurà a poc a poc? Tot el que ha arrivat a viure... Teatre, òpera, conferències, mítins, cinema... La gent "Guapa" que s'ha trobat en aquest vestíbul ara es trobaran al marge dret del riu, una mica més amunt. És una institució privada però ens el sentim una mica nostre, no? A veure si a qui li correspongui ens el cuida i ens ofereix una programació per a que puguem continuar gaudint-ne.

La Llotja 2

Ves. Que li vols fer? La trobo atractiva i fotogènica, aquesta Llotja. I si, a més, li poses la Seu Vella a sobre, doncs, aquest és el resultat. Segurament que la Francine Houben ja s'ho devia de mirar des d'aquí abans de començar a dibuixar.

La Llotja

Ja ha despegat. L'ovni musical i de colors de la Llotja ja està en marxa. A veure si li sabem treure partit, entre tots, en aquesta meravella que ens ha aixecat la Francine Houben de mecanoo. A més hem guanyat un nou espai per passejar, jugar i badar. Una plaça espectacular. Felicitats, Lleida.

Los Ángeles

De vegades, veient alguna d'aquelles pinícules americanes en la que es veu Los Ángeles des de dalt, tot estant dins d'un càdillac, em fa pensar que no tenim gaire que envejar, aquí a la Terra Ferma. Bueno, pot ser una mica de grandària de ciutat. Per que la vista és gaire be la mateixa. De fet, aquests jovens que estan festejant dalt del turó només els falta el càdillac.

Carrer la Parra

És una llàstima. Es veu que en aquesta societat en la que vivim no ens podem permetre recuperar i mantenir el nostre passat arquitectònic. Tenim una Lleida subterrània, la qual, només podem catalogar-la, fotografiar-la, dibuixar-la i tornar-la a ensorrar o desmuntar per a poder fer un pàrking, ja sigui públic, com el de Ricard Viñes o privat com passarà en aquest solar de la Parra, Carme i Daniel, o ha passat en tants d'altres com el que hi ha al davant dels jutjats, o la Rambla de Ferran. Nxt!
Al menys aprofitarem, mentre duri, per gaudir d'una mica més d'espai i de llum en aquest tram de carrer i d'una vista inèdita del campanar de la Seu Vella.

La plaça del Dipòsit

Ja no queden ni gitanos, a la plaça del Dipòsit. Aquells del Garrotin i la rumba lleidatana també han marxat per a deixar lloc als nouvinguts de terres africanes. Els moviments migratoris dins de la ciutat no deixen de ser menys interessants que els que es belluguen arreu del planeta. La gent guapa de les ciutats va deixant els centres històrics per a viure en cases mes modernes i assolellades. I aquests centres històrics, vells i atrotinats, els van ocupant els que, amb proutes feines, es poden pagar el lloguer. I cada cop estan més vells i atrotinats, perqué aquests nouvinguts només estan de passada i també volen anar a llocs més moderns i assolellats. I tornem a començar. Fins que els barris cauen i es comencen a construir cases més modernes i assolellades i els tornen a ocupar la gent guapa i foten fora als nouvinguts cap a les cases que han deixat buides.

 

El carrer del General

O més aviat podríem dir "el que queda del carrer del General". Era un d'aquells carrers de Lleida on hi havia aquell encant... Ara tenim les costelles del Principal, runa, males herbes i pudor. Molta pudor! I la façana lateral d'un d'aquells edificis sense ànima que està proliferant cada dia més pel cor, del que un dia va ser, Lo Canyeret.

El carrer del Clavell

Diu que no se li pot fer massa cas al Google Mapes. Que si li demanes com s'hi va d'un lloc a un altre et pot fer fer un tomb espectacular. Doncs, si. No li demanis com s'hi va des de Lleida a ... El primer que et diu és "Direcció nord-est de Carrer del Canyaret cap a Carrer del Clavell" i si li fas cas arrivaràs aquí. És això, el carrer del Clavell. I pot ser t'hi passaràs una estona per a treure el cotxe. Fins i tot, si bades una mica hauràs de trucar una grua. I el que volies, precissament, era anar ràpid, no?

Walk on the wild side

Si ens sortim una mica del camí marcat com a bo, ens podem trobar que tot es veu diferent des de fora.Fins i tot el camí marcat ja no sembla tan bo... Però de vegades és interessant desviar-se. El niuiorquí o novaiorquès Lou Reed deia allò de Take a walk on the wild side.