Aquí jau el senyor Vilardell

És curiós com hem passat del "Aquí yace..." i ser colgat sota terra, en un forat per a tu sol, al "Família de..." en una paret plena de nínxols amb un forat pel darrera per a que hi càpiguin més familiars així que ho necessitin i així aprofitar més el terreny que està molt car.
 Dit això, crec que el senyor Vilardell, que va tenir la bona pensada de morir el dia que havia de nèixer jo, (per a fer-me lloc, em vull imaginar), i els seus companys de cucs, si s'haguessin pensat que, quaranta-nou anys després, tenien que veure's, a més, suportant el pes de la seva creu al damunt dels seus ossos, pot ser haurien decidit morir-se quinze dies abans o quinze dies després. Que encara tenen la creu ben dreta. R.I.P.

Portal de St Martí

És un d'aquells racons que ens queden un pél amagats, però que tenen el seu encant. La Glorieta de Baltasar Gracian. Una escultura de ferro colat per a que un artista de l'sprai hi faci la seva ganyota i el cartell de "porteu-lo lligat" és el que tenim davant del Portal de St Martí, en la antiga muralla fortificada, que donava accés a la ciutat per el Camp de Mart.

Boira groga

De vegades necessitem una mica de distància per a veure'ns millor. El melic ens el veiem més be al mirall que des de dalt estant. Només cal allunyar-se un pèl de la urbe per adonar-nos de la quantitat de llum que llencem sense profit. O és que la boira alta és de color groc?

La Normal

Recentment he tingut la oportunitat de veure un extens reportatge fotogràfic de l'interior de l'edifici que van tancar urgentment per perill d'esfondrament. Espectacular!
Vistes les fotos del meu mestre en això de mirar a través de l'objectiu, l'Enric Rodríguez, sembla que van sortir corrent. Expedients acadèmics, minerals a l'aula de ciències, un esquelet sentat en un banc d'un passadis amb una màscara en comptes de crani, mobles amuntegats i plens de pols i de merda d'au...
Ja han passat vint anys i encara s'aguanta. Un altre equipament en mig de la ciutat que només serveix per a criar coloms i emmagatzemar d'una manera poc recomanable tot de records del que un dia va ser la facultat de mestres de Lleida i l'escola Annexa.
Ara podem sumar l'edifici de la policia, tancat fa poc. L'edifici vermell de la bora, que te una creu en la seva cúspide, seguirà els passos dels seus veins? A la vista de la societat de descreguts que ens estem tornant, no crec que li falti gaire.

La Porta del Lleó

Per començar l'any, una imatge d'aquest personatge que tenim tan incorporat en la nostra retina que ja gaire be ni el veiem. El lleó de la Metro Goldwin Meyer. Ai, perdó. En que estaria jo pensant? El lleó que guaita, l'entrada al recinte emmurallat del turó de la Seu Vella.
Feliç 11 per a tot-hom.
Groaaaarrrrrr!!

24.000 leds

Molt bonic. Ara tenim un Pont Vell nou. Il·luminat psicodèlicament amb 24.000 leds i dotze programes que li donaran diverses varietats cromàtiques. Això és el que diu la propraganda institucional. Jo, el quart d'hora que vaig tenir el meu nas exposat al fred de la bora del Segre, vaig veure tots els colors que es poden apreciar en la foto. Tres. Blau, verd i vermell. No se pas que deuen fer tants programes per a tres colors. Ens garanteixen una vida útil de 14 anys, 55.000 hores de durada i un estalvi en el consum de 106.236 kilowatts. M'agrada molt el resultat que dòna aquest enllumenat, però, ara, calia? Si haguéssim continuat com fins ara, quant ens haguéssim estalviat?

El Segre escandalós

En baixa molta d'aigua en aquest Segre que ens travessa la ciutat. Sense so, sembla que s'estigui tan be, però si t'estàs una estona aquí palplantat, a més de quedar-te amb la punta del nas gelada, acabaràs amb un mal d'oïdes que gaire be no es pot aguantar.

Paisatge prenadalenc

Doncs, com cada any per aquestes dates, més d'un cop hem de passar per aquests paisatges prenadalencs per a fer les compres d'última hora. Passadissos abarrotats de caixes i gent carregada d'abrics, paquets, la llista del que vol la Clàudia, el Ramon, la Roser, l'Enric , la Núria, els Iaios, els Padrins... i, sobre tot, la cartera ben plena. Que no es noti que molta gent les passa magres. La pobra canalla no en te cap de culpa de la crisi dels grans. Fem-ho per ells que, després, tindran la joguina dins de la caixa, al fons de l'armari durant onze mesos, just abans de portar-la a la oenegé que la regalarà a algú amb no tanta sort com els nostres.

La Manolita

Aquest és un altre tipus d'espai cultural. La Manolita. Ja els hi val, també, el nom que li han posat. No hi vaig veure cap llibre, ni cap quadre romànic, ni cap llegat de documents històrics. La llum, artificial. El so, una mica desbarrat. Poc espai lliure. Una oloreta etílica que s'encomana. Unes guatlletes que bellugaven el cul que deu ni do... Pot ser no aniré tan sovint com als del post anterior però de tant en tant vull deixar-me caure (literalment, no, eh?)

l'Illa Maternitat

Envoltant una extensió considerable, tenim l'Illa Maternitat: el polèmic Museu de Lleida (altrament dit de l'expoli d'art aragonés, ntx), l'Arxiu Històric i la Biblioteca Pública. I al mig de tota aquesta cultura no se'ls acut cap més altra cosa que utilitzar, la meitat de l'espai, per a que andròmines de quatre rodes ocupin un lloc que podria ser per als bípeds. I l'altra meitat, una bona esplanada de grava per a que els bípeds de la zona portin a cagar els seus cuadrúpeds domesticats.
Fa poc que, al soterrani del Museu, han obert un bar amb terrassa de cara a aquest pati des d'on es pot gaudir d'un bon espai obert, al bell mig de l'atapeït centre històric.
Tot és començar...

 

Passarel·la de Maristes 2

Dissabte tarda. Tarda de tardor. Poc a fer. Badar. Gaudir de la llum. Llum especial. Cel aburrit lleidatà. Ombres. Repeticions. Paral·leles.

Ricard Viñes

Doncs, a pesar de les nombroses veus disonants respecte de la plaça que ens ha fet la Benedetta Tagliabue, jo discrepo. Trobo que ens han endreçat aquest espai respecte del que teníem des del 75, sense aquells aparcaments en bateria, que només feien que ocupar un lloc que, en comptes de ser per a una andròmina estàtica arropenjada damunt de quatre rodes, ara és per a nosaltres.
Que si els mamotretos aquests de ferro no deixen veure la plaça, que si aquesta gespa no durarà gens, que si els bancs aquests que no pots seure... Au, va! Relaxeu-vos una mica. Les ciutats ja no són per als cotxes. Les ciutats poc a poc ens les estem apropiant les persones. Espais per a caminar, seure, badar... Els cotxes lluny o amagats.

Per davant i per darrera.

El ciclista bloguero, Oscar Patsi, en el seu blog La Revolución de las Mariposas, argumentava, un dia, que "la característica principal dels hospitals d'aquest país és que el seu perímetre exterior és simplement un gran aparcament." Diu que "aquests grans temples del dolor haurien d'estar envoltats d'aire pur, on la calma passegés junt amb l'esperança dels que estrenen cor o han perdut les dos cames i la núvia." En aquestes terres ponentines devem tenir sort. Tenim, per davant del gran hospital Arnau de Vilanova, uns jardins antics i frondosos i, pel darrera, una gran plaça, que va enfonsar un d'aquests aparcaments en el que hi havia bofetades per aparcar, per a que la calma pugui passejar junt amb l'esperança dels que estrenen cor o han perdut les dos cames i la núvia.
Gràcies Oscar Patsi per les teves reflexions.

Passarel·la de Maristes

I ja tenim un altre lloc per a travessar lo riu a Lleida. S'ha de veure de nit. Li han posat unes rajoles retroil·luminades de colors que fan un efecte prou psicodèlic. I la sensació de passar per primer cop, d'una banda a l'altra, per damunt del Segre per un lloc nou és sempre agradable.

La gran marquesina

Pot ser si que canviant-li una mica els colors no seria tan trista, aquesta estació d'autobusos que aviat deixarà de ser-ho per una altra de més moderna i més a prop de la de trens.
Que se'n farà, d'aquesta? Amb aquesta marquesina que la ilumina no faran pas un centre comercial, no? Una piscina coberta? Una pista de gel? Una biblioteca? Un pitch and putt? Un burròdrom? Un jardí botànic?

Festes de la Tardor

I heus aquí una colla ben variopinta: Jaume 1er el Conqueridor i donya Lionor; el Xinès i la Xinesa; la Mora i el Moro; El Faraó i la Faraona; Cleopatra i Marc Antoni; l'infant Berenguer... La cosa és que t'els trobes a tots arreplegats al pati de la Paeria i dius: en que pensaben els nostres paers quan encomanaven una parella nova de gegants? Que no tinguessin res a veure amb tot el que hi havia? Una colla de freakis en un reality show! Això és el que semblen! Però és el que ens ha tocat i ens els estimem perquè són els nostres gegants.

Nou Ascensor

Ara es veu que també podrem pujar a la Seu Vella amb ascensor pel vesant nord. I caminant, si volem. Sembla que s'hi han posat de valent, en això de dignificar i donar accés, a aquesta banda del turó tan bonic i tan deixat. Tota aquesta banda de les muralles del Camp de Mart,que no surt ni en les postals, ni en la imatge del temps de tv3, serà, segurament, la nostra. No la del turista que puja a la Seu Vella. Si no la del Lleidatà que va a passejar o a fer esport. Ja era hora!
Ep! No correu a pujar-hi que està tot tancat. Encara treballen...

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d’ideals que volíem bastir

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura

ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol

que creure i esperar la nova arquitectura

Amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!

Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha pot ser,

que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze

que de torres altíssimes s’allarga pels camins,

i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Màrius Torres 1910 - 1942

Tarda de calor a la Mitjana

Tarda de dissabte. 38º a l'ombra. Persianes baixades. Aire condicionat a tota màquina. Fa por sortir de casa. Se m'està fotent el cul quadrat de estar sentat davant d'aquesta andròmina que em connecta amb el món. Ja n'hi ha prou! Foto el camp. I mai més ben dit. Me'n vaig a la Mitjana. Ep! Al tanto! Se'm menjaran els mosquits. Pot de repelent. Ben sucat. Ulleres de sol. Trípode, càmera i bicicleta. Només sortir del pàrking em penedeixo de no estar davant de l'andròmina que em connecta amb el món. La calor em fot una bofetada que gaire be em tumba de la bici. Arrivo a la Mitjana i baixa la temperatura, al menys, 5º. No hi ha gaires eixelebrats que hagin sortit de casa. I els que ho han fet no fan cara d'haver tingut cap bona idea. Als mosquits els sento com passen derrapant així que m'oloren. Foteu-vos. Avui no me la clavareu! M'endinso en el bosquet que hi ha entre el canal i el camí de Granyena. Aaaaaaahhh! Foscor. Fresqueta. Silenci. Pau. Sol·litud. He fet be de sortir de casa.

Raïm i arengada

Poc a dir.
Els contrastos estan be.
Com el raïm i l'arengada.
El dolç i el salat.
L'un tensat per sota i l'altre tensat per dalt.
L'un vell i l'altre jove.
I la Llotja que s'ho mira de lluny.