divendres, 23 de juliol de 2010

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
Amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha pot ser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,
batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Màrius Torres 1910 - 1942

1 comentari:

miquel coiduras ha dit...

Després de tants comentaris sobre la plaça que ens ha fet la Mamen Domingo per a culminar la passarel·la que ja teniem incorporada en els nostres anar i vindre per damunt del Segre, i de tantes queixes sobre les "Torres de les Paraules", ara es veu que ja no és tan lletja com molts se la van imaginar abans de veure-la acabada.
I a més ens ha regalat amb un poema del nostre Màrius Torres que podem interpolar, alguns dels seus versos, amb els temps que ens ha tocat viure.
Gràcies