skip to main |
skip to sidebar
Un dia que feia una foto per una feineta, em vaig trobar dintre del mirall.
Com l'Alícia al país de les Meravelles.
Però, ni jo sóc l'Alícia, ni l'escola d'agrònoms és el país de les Meravelles.
I això és el que va quedar. Més aviat semblo un tafaner darrera l'artefacte retratador. De fet, no deixo de ser un voiyeur, que proba de congelar en una imatge el que veu a través del forat...
Fantàstic! Tot urbanitzat. Faroles, arbres, llums i bancs i tot. I un parc a la bora del canal. Amb una estupenda passarela que el travessa a la bora de la Canadiense.
I ara, que? Qui vindrà a construir? Qui poblarà aquesta nova barriada?
Que no tenim feina... Que no hi ha diners... Que els bancs no ens en deixen. Que diuen que tampoc en tenen...
Llàstima. Els ha quedat prou bonic...
Sant Anasatasi. Batalla de flors. El millor acte de la espectacular (...) festa major!
Que hi tenia la Reina, a la contraguarda? No tenia el mateix que tot-hom? És a dir, el cul?
Doncs no! La Reina tenia un bar. El bar de la Sibil·la. Des del que podem gaudir d'unes vistes de la ciutat de Lleida espectaculars. I si mires a la teva esquena també pots veure la Seu Vella. Espectacular, també. De vegades, estem tan acostumats a veure el que tenim, que no ens adonem de que és una meravella. Hem de veure, fora de casa, la importància que li donen a, segons que, que no li arriba ni a la sola de la sabata a la nostra Seu Vella, per adonar-nos del que realment tenim a casa.
Hem d'aprofitar els anys d'abundància. No podem deixar escapar tota aquesta aigua. Si us plau, que algú tanqui l'aixetaaaa...
En aquest indret de Camarassa podem fer un passeig per damunt de l'aigua del Segre quan encara no ha rebut les aigües del Pallaressa. Un passeig, un pel vertiginós. No apte per porucs.
Festa major. Plaça de Sant Joan. 2/4 de 7 de la tarda. Ni una cadira lliure. Ple de gom a gom. Qui ha d'actuar? Qui pot crear aquesta espectativa? No omplen estadis ni fan discos d'or. Són la Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les terres de Lleida. Els Pets no tenien aquesta espectativa, mitja hora abans de començar... Felicitats als músics de la simfònica de Lleida.
Ara, ja no raja d'aquesta manera, el Set. Després de 15 anys asssedegat, ja ha tingut prouta abundància. Si no torna a ploure de valent, no tornarem a veure aquestes cascades d'aigua, al Segrià... Tornarem atravessar amb la bici, però ara sabrem que travessem un riu sec. El Set que te set.
És el que te aquest país... L'any passat vam patir una sequera extrema i aquest any no en sabrem que fer, de l'aigua. En quinze dies, el riu de Set, a passat de no existir a tenir una alegria que es permet el luxe i el plaer de fer córrer l'aigua i oferir-nos aquell so exuberant de l'abundància.
Aprofitem, abans que s'acabi la crisi del totxo per gaudir d'aquesta vista de St Llorenç.
Vindrà el sr Totxo amb la seva colla i faran un bloc de pisos per gent guapa i ni tan sols ells en podran gaudir.
Ja no hi són.
Mentre jo els retrataba, per l'altra banda, un gran diplodocus mecànic feia unes grans queixalades que se'ls va repartir com una mona de pascua amb uns quants congeneres seus que sels enduien en forma de runa lluny d'aquí.
El cementiri de coloms que ens van deixar l'Álvarez Cascos i el seu col·lega Siurana.
A l'aguait en passar per sota que no us regalimi un animal en descompossició.
Encara els haurem d'estar agraïts, que ens para el tren dins de la ciutat...
Entrades
