Teatre Principal

I que en farem, ara, del Principal? Que se'n farà de l'esplendor que va lluïr en temps? Ja començava a patir la desídia que tenim per les coses velles, però ara que tenim aquest fantàstic palau de la Llotja, ens caurà a poc a poc? Tot el que ha arrivat a viure... Teatre, òpera, conferències, mítins, cinema... La gent "Guapa" que s'ha trobat en aquest vestíbul ara es trobaran al marge dret del riu, una mica més amunt. És una institució privada però ens el sentim una mica nostre, no? A veure si a qui li correspongui ens el cuida i ens ofereix una programació per a que puguem continuar gaudint-ne.

La Llotja 2

Ves. Que li vols fer? La trobo atractiva i fotogènica, aquesta Llotja. I si, a més, li poses la Seu Vella a sobre, doncs, aquest és el resultat. Segurament que la Francine Houben ja s'ho devia de mirar des d'aquí abans de començar a dibuixar.

La Llotja

Ja ha despegat. L'ovni musical i de colors de la Llotja ja està en marxa. A veure si li sabem treure partit, entre tots, en aquesta meravella que ens ha aixecat la Francine Houben de mecanoo. A més hem guanyat un nou espai per passejar, jugar i badar. Una plaça espectacular. Felicitats, Lleida.

Los Ángeles

De vegades, veient alguna d'aquelles pinícules americanes en la que es veu Los Ángeles des de dalt, tot estant dins d'un càdillac, em fa pensar que no tenim gaire que envejar, aquí a la Terra Ferma. Bueno, pot ser una mica de grandària de ciutat. Per que la vista és gaire be la mateixa. De fet, aquests jovens que estan festejant dalt del turó només els falta el càdillac.

Carrer la Parra

És una llàstima. Es veu que en aquesta societat en la que vivim no ens podem permetre recuperar i mantenir el nostre passat arquitectònic. Tenim una Lleida subterrània, la qual, només podem catalogar-la, fotografiar-la, dibuixar-la i tornar-la a ensorrar o desmuntar per a poder fer un pàrking, ja sigui públic, com el de Ricard Viñes o privat com passarà en aquest solar de la Parra, Carme i Daniel, o ha passat en tants d'altres com el que hi ha al davant dels jutjats, o la Rambla de Ferran. Nxt!
Al menys aprofitarem, mentre duri, per gaudir d'una mica més d'espai i de llum en aquest tram de carrer i d'una vista inèdita del campanar de la Seu Vella.

La plaça del Dipòsit

Ja no queden ni gitanos, a la plaça del Dipòsit. Aquells del Garrotin i la rumba lleidatana també han marxat per a deixar lloc als nouvinguts de terres africanes. Els moviments migratoris dins de la ciutat no deixen de ser menys interessants que els que es belluguen arreu del planeta. La gent guapa de les ciutats va deixant els centres històrics per a viure en cases mes modernes i assolellades. I aquests centres històrics, vells i atrotinats, els van ocupant els que, amb proutes feines, es poden pagar el lloguer. I cada cop estan més vells i atrotinats, perqué aquests nouvinguts només estan de passada i també volen anar a llocs més moderns i assolellats. I tornem a començar. Fins que els barris cauen i es comencen a construir cases més modernes i assolellades i els tornen a ocupar la gent guapa i foten fora als nouvinguts cap a les cases que han deixat buides.

 

El carrer del General

O més aviat podríem dir "el que queda del carrer del General". Era un d'aquells carrers de Lleida on hi havia aquell encant... Ara tenim les costelles del Principal, runa, males herbes i pudor. Molta pudor! I la façana lateral d'un d'aquells edificis sense ànima que està proliferant cada dia més pel cor, del que un dia va ser, Lo Canyeret.

El carrer del Clavell

Diu que no se li pot fer massa cas al Google Mapes. Que si li demanes com s'hi va d'un lloc a un altre et pot fer fer un tomb espectacular. Doncs, si. No li demanis com s'hi va des de Lleida a ... El primer que et diu és "Direcció nord-est de Carrer del Canyaret cap a Carrer del Clavell" i si li fas cas arrivaràs aquí. És això, el carrer del Clavell. I pot ser t'hi passaràs una estona per a treure el cotxe. Fins i tot, si bades una mica hauràs de trucar una grua. I el que volies, precissament, era anar ràpid, no?

Walk on the wild side

Si ens sortim una mica del camí marcat com a bo, ens podem trobar que tot es veu diferent des de fora.Fins i tot el camí marcat ja no sembla tan bo... Però de vegades és interessant desviar-se. El niuiorquí o novaiorquès Lou Reed deia allò de Take a walk on the wild side.

Carrer St Domènec

Doncs jo continuaré reivindicant la nostra petita ciutat vella.
Sense, ni de bon tros, intentar comparar Barcelona amb Lleida, allà, al Gòtic, n'hi ha un futimer de carrers com aquest. Amb cases velles, carrerons estrets i amb regust d'història. Els baixos tenen joieries de diseny, botigues de roba de joves disenyadors, galeries d'art, restaurants... Pels carrers, gent que s'hi passeja, que hi compren i que s'hi troben. I turistes que fan fotos! Hi viu gent que no necessita el pàrquing a sota de casa. Hi arriven caminant o en bicicleta.
Gaire be igual que aquí. Tapiem les entrades per a que no s'hi coli ningú, que no s'hi pugui viure. Els negocis els tanquem. Diuen que fa por passejar-hi. Fins que arriba un moment que hem d'enderrocar les cases per que ja no s'aguanten. Els ionquis s'omplen les venes a sota de les escales, i els que no tenen un lloc millor s'hi caguen. Ntch

El lleó de St Llorenç

El primer que va escupir aigua quan va rajar des del dipòsit del Pla. I després ni va haver d'altres, de fonts, que van repartir l'aigua per la Lleida infecta i malaltissa que es rentaben de tant en tant. Ara en tenim per a tots.

Sota la via

Diu que aviat tindrem un nou pont sobre el Segre. Diu que serà el nou sky line de Lleida juntament amb La Llotja. Un tal Manterola, enginyer, navarrès, ens l'ha dissenyat per a que tinguem un pont amb cara i ulls, que ja era hora, no? Que fins ara només ens han fet ponts per anar d'una banda a l'altra del riu. Que per això són, si. Però una mica de disseny no ens farà mal. O que? Ves per on! Es donaran la ma,el pont més nou amb el més vell. El del tren.

Autopista al cel

Era una tarda de finals d'agost. Ens comentavem els respectius viatges de vacances amb Lo Carles. I el cel era ple de viatgers que anaven o venien de les seves vacances. I deixaven la seva empremta en el cel. Una empremta rosa, que l'amor s'hi posa. I la Seu Vella, en el seu festeig amb la Lluna, ho veia.

L'ascensor del turó

Doncs mira, t'acabes d'estalviar 20 cm €. És el que val pujar a la Seu Vella utilitzant l'ascensor i veure aquesta vista que la gaudeixen més turistes que lleidatans. Això si, per a que es debloquegi el torn i puguis passar li has de donar els diners justos per cada viatger. Tot i que, si no els portes o et sembla car, sempre pots passar per l'accés per a minusvàlids que acostuma estar obert. Al menys és el que hem vist a fer...

Mercat del Pla

Vet aquí un edifici fabulós convertit en un cagadero de coloms descomunal. He visitat ciutats que cuiden i mimen els mercats municipals i que estan plens de paradistes i de clients. Aquí tanquem els mercats històrics, els deixem que vagin caient a poc a poc i obrim grans superfícies amb capital francès on podem comprar fruita de Xile i del Marroc. I deixem que els veins autòctons marxin a barris més moderns i els barris vells s'omplin de gent de fora. Però això no és d'ara. Sempre ha estat així. A la antiga fruiteria ara hi ha una barberia africana, a la carniceria un locutori telefònic i a la pesca salada un hal alal. M'agrada i reivindico la diversitat però trobo a faltar la meva ciutat vella.

Panoràmica

El diccionari de la Enciclopèdia Catalana diu, en la seva primera definició, que una panoràmica "és allò relatiu o pertanyent al panorama". I el panorama diu que és "la vista d'un horitzó molt dilatat". És a dir, això és una panoràmica amb un horitzó ben dilatat.
En la segona definició diu que és "fet o vist a una distància que permet de copsar el conjunt del que hom vol considerar".
En aquesta panoràmica volíem que quedés ben clar l'anhel, per part de tota la família, de l'arribada de la Montse.
Un petó per als Vilà i especialment per la Montse.

El que queda de l'Ereta

En això s'ha convertit l'Ereta...
Tenia un encant que embruixava. Semblava com si estiguessis en un poble. Ara s'ha covertit en una plaça de disseny i arquitectura de vanguarda. Encara sort que ens han deixat la font i els quatre arbres. Si un dia tornessin a instalar els quatre bancs que hi habia al voltant de la font i t'asseus sense mirar més enllà del banc del davant, sense veure els edificis que envolten la plaça, pot ser et transportaràs en el temps i et podràs arrivar a creure que et trobes a la plaça de l'Ereta de Lleida.

Altre cop St Llorenç

Mira, li tinc un especial carinyo, en aquesta plaça...
Sovint, quan passo, la retrobo...
Sempre hi ha alguna cosa que em crida l'atenció.
Avui ha estat el nou enrajolat i la llum que tocaba a la única casa que queda del que, algun dia, debia ser la plaça Sant Josep.
Algú pot estar a l'aguait que no se la carreguin?
Ja, gairebé, és el més antic després de l'esglèsia. Tota la plaça l'han modernitzada. Es que no hem aprés res, després del que li vam fer al Canyeret? Aviat tindrem una ciutat sense records de com vivíem al segle XX.
Un dia d'aquests parlarem de l'Ereta... Que deu n'hi do...

Autorretrat a l'escola d'agrònoms

Un dia que feia una foto per una feineta, em vaig trobar dintre del mirall.
Com l'Alícia al país de les Meravelles.
Però, ni jo sóc l'Alícia, ni l'escola d'agrònoms és el país de les Meravelles.
I això és el que va quedar. Més aviat semblo un tafaner darrera l'artefacte retratador. De fet, no deixo de ser un voiyeur, que proba de congelar en una imatge el que veu a través del forat...

El parc de l'Aigua

Fantàstic! Tot urbanitzat. Faroles, arbres, llums i bancs i tot. I un parc a la bora del canal. Amb una estupenda passarela que el travessa a la bora de la Canadiense.
I ara, que? Qui vindrà a construir? Qui poblarà aquesta nova barriada?
Que no tenim feina... Que no hi ha diners... Que els bancs no ens en deixen. Que diuen que tampoc en tenen...
Llàstima. Els ha quedat prou bonic...